Autòpsia d'una carrera impossible
U n musical estrambòtic i introspectiu que rastreja les fronteres entre la tragicomèdia i la protopoesía. Una proposta eclèctica que combina la performance i l'audiovisual per narrar des de diferents latituds l'aparatós pla que la Imaginació ha ordit per escapolir-se del Mercat al què la varem malvendre per col·leccionar miralls.
Un Crit polièdric que reivindica paisatges més enllà de melics apoltronats, esquarterant estereotips i paradigmes que mercadegen amb l'estupidesa col·lectiva.
DE QUÈ VA
En aquesta crònica simfònica d'un suïcidi anunciat, "Pierre Levrier", escriptor hispà-francès d'èxit efímer en caiguda lliure, encarna el desterrament cruent i implacable que el Materialisme reserva a aquells i aquelles que deixen de pedalar en el ridícul patinet kitsch sobre el que solquem l'Infinit.
Incapaç d'administrar el seu desastre i combregar amb el col·lapse humà, el nostre borrascós antiheroi, disfressat de Cervantes des que s'esgarrià, vagareja a batzegades després de dilapidar l'almoina apostant en un canòdrom proper a la nau abandonada en la que subsisteix, i des d'on emprendrà una "Carrera impossible", teixida amb els bocins de la seva ruïna, on competeix com a l'autèntic protagonista d'aquesta suculenta faula existencialista, " Mick the Miller ", el llebrer de carreres més famós de món, alter ego fortuït i hiperdomesticat que, emmordassat per una societat de Consum histèrica que escanya la idea i empara l'abús de poder, incapaç de seguir acatant, claudicarà estimbant-se cap a l'Oblit on, pel que sembla, fins i tot el Dolor calla...
Un embarbussament tan audaç com insensat... Una elegia als cavallets de fira... Un Rèquiem pels que mai existiran... Un repte de fogueig... Una distopia maldestre que convida a l'espectador a pronosticar la seva pròpia "Autòpsia" per plorar aquells rumbs que descartem, reivindicant el dret a inventar camins diferents ... Una Oda defenestrada a l'aterridora llibertat, essència de l'art, instint diví de la nostra condició mamífera ...
COM ÉS
Quatre músics, a tall de cor grec, harmonitzen la trama interpretada per un actor que interactua amb una gran pantalla que exerceix diferents funcions (videoclips, poesia visual, videojocs, ciclorames, breus peces cinematogràfiques integrades en l'acció, i projeccions en directe).
Les diferents etapes per les quals passa el nostre protagonista estan íntimament lligades a les cançons d'un repertori eclèctic i arriscat, escollint el soliloqui per expressar la solitud i l'estat d'abandonament dels individus, així com la pèrdua i deteriorament de les relacions humanes.
Una trepidant posada en escena que es gronxa entre un concert circense i un monòleg surrealista propens a profanar la quarta paret.
